Vent - 37/329

No future -36/330

El dia que vaig decidir fer això no sabia què feia. El dia que vaig decidir fer això no sabia què implicava. El dia que vaig decidir fer això no sabia quin efecte tindria al meu futur. Encara no ho sé. Ni ho sabré mai. El futur no es converteix mai en present per entendre’l. I la majoria de vegades tampoc entenem el present.

Deixant de comptar - 35/331

Ja no puc deixar de comptar. De fet, és part de la meva vida. L'únic que puc fer és no donar-li tant importància.
Avui he descobert una altra illa. Allà no hi ha missatges, hi ha una història més llarga. Potser quan estigui acabada la puc ficar dins d'una ampolla i portar-la cap aquí.

563 dies - 34/332

Han passat 563 dies com un sospir i a la vegada com un huracà ple de canvis. Aquest futur que em feia tanta por ja és aquí. Ara ja puc tornar a la normalitat dins d'una quotidianitat diferent.
M'he adonat que he pogut sobreviure més de 365 dies tot i que no he escrit un missatge diari, suposo que això és bo, ja que no m'he mort... Continuaré amb el compte enrere, m'agrada encara que ja no tingui sentit.

Ara vaig a donar un vol. Fa tant de temps...

Transpiració 33/333

Tancar els ulls per trobar la paraula adequada és com submergir-se en una agradable banyera d’aigua calenta, perfumada i plena de lletres. El vapor fa suar la inspiracio.

Què ha passat? - 32/334

He jugat a aguantar la respiració dins d'una peixera i he admirat les formes deformades des del seu vidre còncava.
He donat forma física a l’angoixa aguantant la respiració fins que sentia el pols del meu cor als ulls tancats.
He desitjat estar afora des de la comoditat i l’escalfor de dintre.
He buscat sense trobar i he trobat sense buscar.
He esperat, desesperat i decidit que al final tot és inesperat.

No puc explicar el que m’ha passat, no vull explicar el que m’ha passat, no m’ha passat res.

Avui he rebut un missatge del futur – 31/335

Estava passejant per la platja com cada matí, no hi ha gaire cosa més a fer aquí, i m’ha cridat l’atenció un objecte que hi havia a la sorra, just on les onades més llargues encara arriben. M’he acostat estranyada ja que no havia vist mai brossa o cap mena de contaminació en aquesta platja. Era una ampolla amb un missatge a dintre. És curiós com per un moment m’ha semblat reconeix–ho, però quan m’he fixat millor he vist que el vidre era de color verd, jo fins ara només he fet servir vidre blanc.

El missatge deia:

"Preterit imperfecte, futur perfecte - 209/157
Tot el que fem en el present afecta al nostre futur. És millor sacrificar el present per un futur millor? O hauríem de viure sempre el present com si no hi hagués futur? Seria possible viure coneixent el nostre futur?"


Estic davant d’una paradoxa de l’espai temps? Tot i que sé que escriuré aquest missatge d’aquí 178 dies, si l’únic que faig durant aquest temps es passejar serà impossible que arribi mai a escriure el missatge 209. Per altre banda, havent-lo llegit ara, quan arribi el moment d’escriure’l voldré dir el mateix?

Missatges inconstants - 30/336

És la constància germana de la monotonia? Vol dir això que la inconstància és per definició més creativa? O hem de mantenir una monòtona constància perquè la inconstant inspiració ens trobi treballant?