El viatger imaginari agafa les maletes - 25/341

Es pot viatjar de moltes maneres i crec que la mes usual, tot i la proliferacio d'aerolinies de baix cost, continua sent mentalment. Com deia la Karen von Blixen a Out of Africa, el viatger imaginari no necessita equipatge.
No s'ha de preocupar de portar bossetes de plastic de 20cm x 20cm transparents i amb tanca autoadhesiva per ficar els productes liquids en ampolles no mes grans de 100ml de capacitat. Tampoc s'ha de preocupar de tenir en regla tota la paperassa, ja sigui passaport electronic, amb xip, visat, justificacio de solvencia economica, justificacio de residencia, cartilla de vacunacio, etc. Tampoc s'ha de preocupar que introdueixin les seves dades personals i empremtes en els sistemes informatics de paisos que no tenen les mateixes normatives europeas respecte a la proteccio de dades o que el tractin com a un terrorista en alguna sala d'interrogacio. No es veu afectat per retards, cancel.lacions, malt temps, overbooking o perdua d'equipatge.

Mirant-ho aixi sembla que s'ha d'estar boig per agafar un avio avui en dia i anar a veure mon. Pero ho fem. Els que ens apassiona vitjar estem disposats a passar per tot aixo per tal d'arribar al nostre desti.

Dema agafo les maletes i m'en vaig al lloc on potser he viatjat mes mentalment, potser el lloc que conec millor sense haver-hi estat. He vist els seus carrers, els seus edificis, la seva gent i els taxis milers de vegades des del sofa de casa. Dema agafo les maletes i si supero la prova de tots els controls de seguretat trepitjare el terra de la capital del mon.

Deixo la illa sola uns dies, espero que aquest cop la Molly Sue baixi a la platja per enviar algun missatge mentre jo no hi soc.

Pensament no únic - 24/342

El que haig de fer vs el que vull fer.
El que realment vull fer vs el que crec que haig de fer.
El que vull voler fer vs el que acabo fent.

Si tingues les coses clares la meva vida seria més avorrida. Sense aquesta constant lluita interna no seria jo, però de vegades necessito descansar.

Un instant és irrepetible - 23/343

Música: La valse d'Amelie Yann Tiersen
Gràcies Search com a ajudant tècnic de só i cunillet d'indies.
Gràcies Dru tot i que ella no ho sap, m´ajudat molt.
La resta: Damma

Dia gris - 22/344

Les fotos no són en blanc i negre, són en escala de grisos como la realitat.

Història d'un segrest 10/356-18/348

1. Per sorpresa

Acabava de menjar una llagosta que havia pescat al matí. Em vaig estirar a la sorra i tancà els ulls. Primer em va semblar un somni, com quan somies que caus del llit i et despertes de cop i realment estàs caient del llit.

Estava fosc i feia molta calor. Devia estar a més de 38 graus. No sabia si tenia els ulls oberts o no. No veia res i per un moment vaig pensar que estava cega. Vaig notar com una gota de suor relliscava pel meu front. Suo freda.

No tinc molt clar quan temps va passar, però calculo que vaig estar un dia allà, a les fosques sense saber què passava.

El segon dia vaig sentir una veu i vaig cridar. Vaig demanar ajuda. Em van donar aigua i em van dir que esperes. Seria qüestió d’uns dies.

El temps passa molt lent quan no depèn de tu, quan no pots fer res per canviar el que esta passant i només pots esperar. Sembla que no hagi d’arribar mai el moment en que tot tornarà a ser com abans i d’alguna manera et culpes pel que t’està passant tot i que -saps positivament que no podies evitar-ho. Vaig passar quatre o cinc dies així.

2. Primer pas cap a la llibertat

Vaig accedir a conduir perquè era la única manera de tenir alguna possibilitat per escapar. El fet de conduir també em va permetre treure’m la vena dels ulls i respirar aire fresc tot i que no sé si em convenia. Van ser dos dies agradables visitant altres illes. Van ser dos dies de converses i de conèixer aspectes diferents de la gent amb la que estava. Gràcies per haver-me tret d’allà.

3. Stockholm syndrom

Al final m’ho haig de creure per no tornar-me boja. M’implico, és la única manera de trobar-li sentit o de que no sigui tant dur o avorrit, depèn del dia. Ara que porto dies intentant escapar però que no ho acabo d’aconseguir del tot em pregunto si realment hi ha escapatòria. Val la pena lluitar contra el que el que és inevitable?

Sempre el mateix, sempre l’obsessió malaltissa m’envolta en la seva foscor i m’arrossega en la fàcil dramatúrgia que comporta el destí ineludible.

La veritat és que no hi crec en el destí, som una casualitat química i les nostres preocupacions són tant superficials, tant insignificants que no ho podem suportar.

Escric cada dia - 21/345

L'escriptor no té moral, és policia i assassí, es ric i pobre, ha d'enganyar, torturar, escoltar, cridar, insultar. No te personalitat i les te totes. Viu en una esquizofrènia creativa constant. Es inconstant i fonedís, segur dels altres, insegur de si mateix. Es amic i enemic, es honest, hipòcrita i indecent. No suporta que entrin al seu mon, no aguanta que no ho facin. Li encanta quan no sap com dir les coses perquè es la millor inspiració, però te pànic del full en blanc.

Els personatges no son reals, no son autobiogràfics, no existeixen, no estan basats en fet reals. Però tenen pensaments propis, vida pròpia, autobiografia. Neixen, creixen, es reprodueixen però mai no moren.

Es pot escriure mentalment, en paper, a maquina, amb ordinador, a casa, a un bar, a un pub, a un ciber, a un altre pais (i quan escrius a un altre pais et pot passar que l'odinador no tingui accents ;).

Avui serà el penúltim dia del meu segrest - 20/346

No t’oblidis de fer una cosa que t’encanti. No t’oblidis que avui és un altre dia excepcional.

Estic segrestada - 19/347

Sempre hi ha lligams, crida llibertat per recordar-te a tu mateix que el temps és teu. He estat segrestada, encara ho estic. Però tinc imatges, tinc missatges que no he pogut enviar. Falta poc. He anat per terra mar i aire però estic a punt d’escapar.
Vaig veure passar el vaixell del Capità Hook des del cel. Massa tard o massa aviat, no sé, sigui com sigui no ens varem trobar. Però no et preocupis, hi ha més desencontres al món que no pas encontres. Un segon és suficient perquè dues persones no es trobin. El que importa és que vas estar allà. Gràcies.
La Molly Sue no va enviar cap missatge per mi. Bé, al cap i a la fi és una prova més que estem sols... al final estem sols, oi? Com en una illa deserta...