Història d'un segrest 10/356-18/348

1. Per sorpresa

Acabava de menjar una llagosta que havia pescat al matí. Em vaig estirar a la sorra i tancà els ulls. Primer em va semblar un somni, com quan somies que caus del llit i et despertes de cop i realment estàs caient del llit.

Estava fosc i feia molta calor. Devia estar a més de 38 graus. No sabia si tenia els ulls oberts o no. No veia res i per un moment vaig pensar que estava cega. Vaig notar com una gota de suor relliscava pel meu front. Suo freda.

No tinc molt clar quan temps va passar, però calculo que vaig estar un dia allà, a les fosques sense saber què passava.

El segon dia vaig sentir una veu i vaig cridar. Vaig demanar ajuda. Em van donar aigua i em van dir que esperes. Seria qüestió d’uns dies.

El temps passa molt lent quan no depèn de tu, quan no pots fer res per canviar el que esta passant i només pots esperar. Sembla que no hagi d’arribar mai el moment en que tot tornarà a ser com abans i d’alguna manera et culpes pel que t’està passant tot i que -saps positivament que no podies evitar-ho. Vaig passar quatre o cinc dies així.

2. Primer pas cap a la llibertat

Vaig accedir a conduir perquè era la única manera de tenir alguna possibilitat per escapar. El fet de conduir també em va permetre treure’m la vena dels ulls i respirar aire fresc tot i que no sé si em convenia. Van ser dos dies agradables visitant altres illes. Van ser dos dies de converses i de conèixer aspectes diferents de la gent amb la que estava. Gràcies per haver-me tret d’allà.

3. Stockholm syndrom

Al final m’ho haig de creure per no tornar-me boja. M’implico, és la única manera de trobar-li sentit o de que no sigui tant dur o avorrit, depèn del dia. Ara que porto dies intentant escapar però que no ho acabo d’aconseguir del tot em pregunto si realment hi ha escapatòria. Val la pena lluitar contra el que el que és inevitable?

Sempre el mateix, sempre l’obsessió malaltissa m’envolta en la seva foscor i m’arrossega en la fàcil dramatúrgia que comporta el destí ineludible.

La veritat és que no hi crec en el destí, som una casualitat química i les nostres preocupacions són tant superficials, tant insignificants que no ho podem suportar.