Avui he passejat pels estels amb l’Einstein - 27/339
El temps m’obsessiona i l’espai em fa vertigen, per això un passeig pels estels on les distancies es mesuren en anys llums es la culminació de les meves fòbies. L’Einstein va ser agradable i les seves explicacions senzilles però tot i així no vaig poder evitar sentir-me molt petita.
Vistos des d’allà els humans som fràgils i la nostra quotidianitat per tot el sentit. La feina, les hipoteques, les compres de Nadal, els embussos de tràfic, les bossetes de plàstic de l’aeroport, les ganes que tenim de vacances i les armes dels exèrcits per protegir aquest modus vivendi... Som unes simples molècules a l’espai que d’aquí uns milions d’anys haurem desaparegut completament sense que quedi cap rastre. Realment no hi ha una altra manera de passar el temps que ens ha tocat viure?
Vistos des d’allà els humans som fràgils i la nostra quotidianitat per tot el sentit. La feina, les hipoteques, les compres de Nadal, els embussos de tràfic, les bossetes de plàstic de l’aeroport, les ganes que tenim de vacances i les armes dels exèrcits per protegir aquest modus vivendi... Som unes simples molècules a l’espai que d’aquí uns milions d’anys haurem desaparegut completament sense que quedi cap rastre. Realment no hi ha una altra manera de passar el temps que ens ha tocat viure?
posted by Damma at 11:16
4 Comments:
Damma, quina rao que tens, el laberint on estem ficats m'ofusca.
Sip, hi ha una manera molt econòmica i senzilla de passar el temps: Viure a poc a poc, com les gallines!!!... ;) És l'única manera "humana" de fer un intent per aturar el temps. "Carpe diem", en diuen els sibarites.
la nostra civilització s'acaba... el món que coneixem comença la decadència cap al final del seu temps... sempre el temps... ens queda poc, doncs gaudim al màxim del poc que ens queda!!!
Doncs sí, en el món una persona no és ningú però cada persona és tot un món. Collons que bé que m'ha quedat això.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home